Ruta pel Cap del Poble

Comencem la nostra ruta a la Plaça Mn Albert Vives, creu de Sant Jordi 1985. Un cop entrem al carrer Major, a l’esquerra hi veurem una placa d’homenatge a la paret de la casa natal de Mn Albert Vives i Mir, olianès i estudiós de la història de l’art, compositor, canonge i organista de la catedral d’Urgell, primer director i impulsor del Museu Diocesà. De Mn. Albert Vives cal destacar-ne la seva vessant poètica i musical, la seva producció poètica s’expressà en la lletra de molts “goigs” de parròquies pirinenques.

Just al davant s’enfila recte i pendent el Carrer Major fins a acabar a la parròquia de Sant Andreu. Des d’on som ara en podem veure el campanar. Des dels seus inicis el carrer Major ha acollit alguns dels emplaçaments més emblemàtics d’Oliana, com la casa del campaner, la casa del bandoler Ros d’Eroles, algun escorxador, un forn de xocolata, l’Ajuntament i fins i tot una presó.

Una mica més endavant a mà dreta trobem el baixador de la font, les escales ens porten fins a la font de la Vila que veurem a l’acabar la ruta. Aquest baixador havia estat una de les portes d’entrada a Oliana en època medieval, quan Oliana era una vila closa.

Continuem pujant el carrer Major i també a mà dreta trobarem un dels edificis que conserva restes de la façana original. És Ca l’Ampera i a la seva façana i veureu restes de rajoles de ceràmica.

Més amunt, a mà esquerra trobem un altre dels accessos al carrer Major. El Portalet és un pas en forma de cobert que per unes escales comunica amb el Vall de Dalt que de forma paral·lela al Carrer Major tancava en temps medieval el poble per llevant, de la mateixa manera que ho feia el Vall de Baix per ponent.

Poc més amunt del Portalet, a la dreta del carrer trobem Cal Tina, que fou la casa natal de Ramon Vilana Perles, secretari de l’Arxiduc Carles d’Àustria (1706), nomenat per aquest marquès de Rialb.

Uns metres més amunt de Cal Tina, el carrer Major fa un gir discret, i a l’esquerra, a la paret hi ha la capelleta dedicada a Sant Antoni. Abans que el carrer Major passés a anomenar-se així, la font de la Vila i l’església parroquial de Sant Andreu estaven unides per dos carrers consecutius, el de Sant Antoni i el carrer de la Font.

Continuem i també a l’esquerra, on ara s’eixampla la vorera, s’hi trobava fins als anys 70 la presó, avui transformada i assimilada per una nova construcció. En una cita del diccionari Geogràfic-Enciclopèdic se’ns adverteix que la presó era “(...) más bien una mazmorra, más propia para fieras que para hombres”.

Ja al capdamunt del carrer Major, al principi del planer carrer Cavallers, ens rep l’església parroquial de Sant Andreu, bastida sobre les restes d’una capella romànica més petita. L’actual, amb façana d’estil barroc clàssic, va ser construïda entre els anys 1621 i 1628. Destaca el campanar, que es va acabar el 1778, construït sobre una antiga torre de defensa. Hi podem veure un rellotge de números, un coronament de pedres cantoneres treballades i una cara escolpida que mira a ponent.

Si pugem uns metres pel carrer de la Torre, a la façana de l’església que ens queda a la dreta hi podrem observar una petita finestra romànica que es conservà, possiblement, del primer temple ubicat en aquest indret.

Deixem el carrer de la Torre  i passem per un pas embigat que s’enfila cap a l’edifici de la rectoria que ens queda al davant. A la nostra dreta ens queda l’edifici del convent de les monges de la Sagrada Família, establertes a Oliana l’any 1856 fins a mitjan dels anys 90 del segle XX, quan cessà la seva activitat docent. Aquest mateix edifici va ser un antic hospital, que ja apareixia citat en papers del segle XV.

A partir d’aquí, deixem el carrer que puja i, per la dreta, sortim a un pati que fa balcó, des d’on podrem gaudir d’una bona i propera perspectiva del campanar. Tot seguit baixarem per les escales de les monges, creuarem el carrer de la Torre, passant a fregar la base del campanar i finalment, sortirem al carrer dels Dolors, ja en ple nucli antic d’Oliana. Seguirem cap a la dreta, deixant enrere una altra bona vista del capdamunt del campanar. Anem pel carrer dels Dolors. Just on es fa més estret, a l’esquerra, hi havia l’antiga capella de la Mare de Déu dels Dolors, avui transformada i sense cap element arquitectònic que ens la mostri.

Arribem al peu del carrer dels Dolors i trobem el carrer Cavallers, que hem deixat a l’alçada de l’església. L’agafem cap a la dreta. Més endavant, a la dreta, hi veurem la façana que es conserva de Cal Valls, l’edifici medieval més important d’Oliana, amb forjats a les finestres i balcons. Al davant hi tenim les úniques restes de Cal Solans, una altra casa important, de la qual només resta el marc de pedra de la porta i l’escut dels Solans.

Tornem enrere pel carrer Cavallers. Deixem a l’esquerra el carrer dels Dolors, per on hem vingut, i pel pas de la dreta, que fa revolt, sortim a l’elevada plaça del Lledoner, suportada per una part de la muralla medieval i arreglada de tal manera que és un excel·lent mirador de l’horta que va fins al costat del riu Segre, les serres que envolten Oliana i els pobles veïns de Peramola, Tragó i Nuncarga. Un cop admirades les vistes, ens girem i veurem la façana de l’antiga Casa de la Vila, amb l’escut d’Oliana al dintell, format per una O i una olivera flanquejant l’aspa de Sant Andreu, patró de la vila. 

Deixem la Casa de la Vila a la dreta i els porxos –els únics d’Oliana- i enfilem el carrer Nou fins al final que fa baixada. Continuem a la dreta i trobem el carrer del Vall de Baix, amb eres i corrals. Molt a prop del principi tornem a girar, aquesta vegada a l’esquerra i agafem el baixador del Pou del Gel, que ens porta al riu de la Flor, ja fora del casc urbà. Al final de la baixada seguim cap a l’esquerra, riu amunt si hi baixa aigua,  i arribarem en cinc minuts fins al Pou del Gel, una construcció del segle XVIII destinada a la conservació del gel que a l’hivern era extret d’unes basses fetes prop del riu de la Flor i guardat dins del pou. El pou ha estat condicionat per poder rebre visites, per això es va construir un pas lateral des d’on s’accedeix a l’interior i que compta amb una exposició que explica com es desenvolupava l’activitat al Pou del Gel.

Acabada la visita al pou tornarem pel camí per on hem vingut, però un cop arribats al Vall de Baix, després de pujar el baixador del Pou del Gel, enlloc de tornar pel carrer Nou, seguirem cap a l’esquerra, pel Vall de Baix i finalment sortirem a la part inferior de la Plaça del Lledoner, on podrem observar part de la muralla. Seguim pel peu de la muralla i allí on aquesta s’acaba, endevinem un pujador i apareix l’arc de muralla d’un dels antics portals de la vila closa.

Seguim pel Vall de Baix fins trobar la carretera que travessa el poble i a mà dreta, en una petita placeta que la separa de la carretera hi trobem la Font de la Vila, l’últim punt del recorregut. És una font molt freqüentada tant per la gent d’Oliana com pels viatgers. En són característics els antics caps de pedra per on raja l’aigua. Els caps de les puntes són obres modernes dels 90 i 2000. Per l’obertura fet al mur de la font, hi podem veure el tram inicial de la mina que va a buscar l’aigua una cinquantena de metres endins. A la dreta de la font, hi podem veure un arc cegat, part de l’arcada que donava pas a un cóm lateral que complia una funció molt important uns anys enrere, ja que servia d’abeurador dels animals que arrossegaven les tartanes i viatgers que passaven per Oliana.

Acabem aquesta ruta fent un tastet d’aigua de la font i reposant a l’ombra dels arbres de la placeta.

Esperem que hagueu gaudit d’aquest recorregut pel casc antic d’Oliana!